Un cop treballats tots els continguts de la PAC 1, així com la participació al debat CTS, puc observar que el primer mapa conceptual realitzat, a part de simple i incomplet, no és correcte. En el següent mapa conceptual, a part d’introduir nous continguts que expliciten teòricament les relacions entre Ciència, Tecnologia i Societat, he partit del triangle interactiu, és a dir, composant aquests tres àmbits en situació d’interrelació d’una forma més clara i justificada. De cada vèrtex se’n desprenen les característiques i a la vegada es relacionen les influències que exerceixen cadascun d’ells en els altres components. Al mateix temps, he ampliat el número de proposicions i reflexionat sobre la centralitat de cada node i la seva ubicació en el mapa.
En aquest nou mapa, cal destacar la influència de la societat sobre la tecnologia, que a part de generar diferents mites, origina la Tecnologia de l’Educació, fonamentada en diferents teories, una de les quals dóna lloc al nucli vertebrador de l’educació actual: l’aprenentatge significatiu.
Aquesta relació especificada en el mapa, era completament desconeguda per mi, ja que basava la TE en un recurs educatiu per afavorir l’aprenentatge mitjançant la motivació de l’alumnat, l’aprenentatge individualitzat i ajustat a les capacitats de l’alumne i la interrelació de diferents àrees curriculars.
Però la meva reflexió inicial no es basava en la fonamentació teòrica de l’aprenentatge significatiu. Un cop revisats els principis de l’aprenentatge significatiu (ha de ser actiu, constructiu, col·laboratiu, intencional, conversacional, contextualitzat i reflexiu), considero que les TE potencien aquest tipus d’aprenentatge i que per tant, cal oferir un espai de qualitat per poder-lo desenvolupar, sinó, com diu Jonassen “mentre els educadors no es posin d’acord en el fet que s’hauria de modificar la naturalesa de l’aprenentatge en l’educació, probablement la tecnologia no hi tindrà cap efecte”.
Per finalitzat aquesta síntesi, voldria destacar dos aspectes que he extret d’aquesta activitat. El primer és el fet de dividir el debat en les dues postures deterministes, la tecnodeterminista i la sociodeterminista. En el meu cas, em pertocava defensar aquesta darrera, i, com era amb la que més m’identifico, les meves aportacions han estat amb una creença ferma. Aquesta opinió no ha canviat després de la participació en el debat. Continuo pensant que tot i que les noves tecnologies són necessàries i ens poden ajudar en diferents aspectes, no hem de recórrer a elles com si fossin la solució als nostres problemes. Si un nen està desmotivat el fem treballar amb TIC i així es motiva. El problema aquí no és motivacional, crec jo, i les TIC no motiven, és l’alumne qui ha de tenir una forta motivació intrínseca vers els aprenentatges. Tot i així, considero que és necessari l’aprenentatge de les noves tecnologies per part de l’alumnat, i per conseqüent per part dels docents. Potser és aquí on trobem grans mancances.
El segon aspecte és la interrelació existent entre ciència – tecnologia – societat – educació, provocant evolucions constants en tots els àmbits. Però justament considero que l’educació, qui hauria de ser la màxima beneficiària d’aquestes relacions, no en treu el màxim profit perquè no s’ajusta als canvis de forma ràpida i funcional. Aquesta mancança potser és deguda a les polítiques educatives que modifiquen constantment, sense assimilar els canvis anteriors i sense ajustar-se a la realitat científica, tecnològica i social del moment.
